Immediatament després de la rebel·lió militar, el 18 de juliol del 1936, les forces triomfadores d’Aragó i de Navarra, d’un costat, i de Catalunya, de l’altre – és a dir, «nacionals» o franquistes, d’una banda, i republicans o «rojos», de l’altra –, van trobar-se prop d’Osca, de Saragossa i de Terol. Va quedar establerta així una línia de front que anava de nord a sud de tot l'Aragó i que no es va alterar substancialment fins el mes de març del 1938. En aquell moment, l’exèrcit franquista va iniciar l’ofensiva que, amb l’ocupació de Vinarós i l’arribada al mar, va aïllar Catalunya de la resta de la República i va establir un nou front que, pel que respecta a Catalunya, s’estenia, de nord a sud, paral·lel al riu Noguera Pallaresa, al riu Segre i al riu Ebre. L’ofensiva que l’exèrcit franquista llençà al llarg de tot el front aragonès constà de dues maniobres perfectament definides: la primera, que s’inicià el dia 3 de març, sobre el sector sud del riu Ebre i la del dia 23 del mateix mes, al nord de l’Ebre. En aquesta última intervingueren, entre altres, les forces del Cos d’Exèrcit de Navarra, formades per la 3a, 61a, 62a i 63a Divisió, i que serien les unitats que ocuparien, a primers d’abril, les comarques del Pallars. La 3a operaria principalment en la zona de la i no tindria pràcticament cap protagonisme al Pallars.