La Vallferrera i la Vall de Cardós, després de l’establiment del front, van quedar en la zona controlada per les tropes republicanes. Algunes poblacions van haver de ser evacuades pel risc que corrien els seus habitants de ser atacats tant per l’artilleria rebel com per la republicana. Aquest fou el cas de Ribera de Cardós, que va quedar en terra de ningú, de Tírvia, que es convertí en una posició republicana, o de Farrera, que per la seva situació geogràfica sofria l’atac de l’artilleria rebel. Molta de la gent evacuada va refugiar-se en poblacions properes, allunyades del front, altres van marxar a França o cap a l’Aragó després de travessar les línies franquistes.
En les poblacions on s’instal·laren les unitats militars, la vida quotidiana es va veure alterada per l’organització de les necessitats de la tropa. Poblacions com Burg, Alins, Ainet de Besan o Tavascan acolliren infermeries per atendre els ferits i malalts. Algunes esglésies es van convertir en magatzems d’intendència o d’armament. Els soldats de vegades donaven a la població civil alguns dels aliments provinents d’aquests magatzems: les llaunes de carn russa ajudaren a pal·liar la gana en algunes ocasions. La presència dels metges militars, va permetre a la població local poder consultar alguns problemes concrets.

“Seguidament he visitat una nena del poble [de Burg], probablement malalta de coxàlgia”

TARRÉS, Pere, El meu diari de guerra, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004.

Amb l’establiment del front, l’exèrcit republicà present al Pallars Sobirà, no tenia accés a la carretera, principal via de comunicació per on hi podien circular vehicles. La situació va fer que s’hagués de construir un camí que connectés amb la Seu d’Urgell per tal de poder subministrar-se d’aliments, armament i medicines. Molts habitants de la zona foren obligats a anar, juntament amb els seus animals de càrrega, en els combois que s’organitzaven per poder traslladar el subministrament des de la Seu d’Urgell.